L’ésser humà es va domesticar a si mateix?

L’autodomesticació humana és una hipòtesi que defensa que, entre els motors de l’evolució humana, hi hauria els mateixos éssers humans, que haurien seleccionat entre els seus congèneres els que tinguessin actituds més socials. Investigadors d’un equip de la UB liderat per Cedric Boeckx, professor ICREA del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i membre de l’Institut de Recerca en Sistemes Complexos de la Universitat de Barcelona (UBICS), han trobat evidència genètica d’aquest procés evolutiu.

L’estudi, publicat a la revista científica PLOS ONE , compara els genomes dels humans moderns amb els d’algunes espècies domesticades i amb els seus equivalents salvatges, per trobar gens coincidents relacionats amb trets de la domesticació, com per exemple una fisonomia més gràcil o la docilitat. Els resultats mostren un nombre significatiu de gens relacionats amb la domesticació que se solapen entre animals domèstics i humans moderns, però no amb els seus parents salvatges, com per exemple els neandertals.

Segons els investigadors, aquests resultats reforcen la hipòtesi de l’autodomesticació humana i «ajuden a revelar informació sobre un dels aspectes que ens fa humans: el nostre instint social».

Un nou tipus d’evidència: els genomes dels parents extingits dels humans

L’autodomesticació es donaria en algunes espècies que mostren trets anatòmics i de comportament característics dels animals domèstics en comparació amb els seus parents salvatges. La diferència és que en aquests casos la domesticació hauria tingut lloc sense la intervenció de cap altra espècie. Diferents estudis han plantejat la hipòtesi que els humans —i altres espècies com els bonobos— es van domesticar a si mateixos. L’objectiu d’aquest estudi ha estat buscar evidència biològica de l’autodomesticació humana estudiant un nou tipus de dades: els genomes dels nostres ancestres ja extingits, com els neandertals o l’home de Denisova.

«Un dels motius que va portar els científics a dir que els humans es van domesticar a ells mateixos resideix en el nostre comportament: els humans moderns són més dòcils i tolerants, com les espècies domèstiques, i les nostres capacitats de cooperació i la conducta social són trets essencials de la cognició moderna», explica Cedric Boeckx. «L’altre motiu és que els humans, comparats amb els neandertals, presenten un fenotip més gràcil que s’assembla al que veiem en els animals domèstics en comparació amb els seus cosins salvatges», afegeix l’expert.

Per identificar indicadors del procés de l’autodomesticació en humans, els investigadors van crear una llista de gens relacionats amb trets domèstics en humans, a partir de la comparació amb el genoma dels neandertals i els homínids de Denisova, espècies humanes ja extingides. Després, van comparar aquesta llista de gens amb el genoma d’alguns animals domèstics i dels seus parents salvatges, com per exemple els gossos en relació amb els llops i els bous en relació amb els bisons.

Els resultats mostren que el nombre de gens que coincidien només era rellevant entre els humans i les espècies domesticades. «Els gens d’humans moderns seleccionats podrien ser essencials en el procés de domesticació, ja que aquestes interaccions aporten dades sobre trets fenotípics rellevants», explica Cedric Boeckx.

Intersecció entre humans moderns i espècies domesticades

Els investigadors també van utilitzar altres mesures estadístiques, com per exemple grups control, per confirmar els resultats. La idea era descartar que la coincidència dels gens dels humans moderns amb les espècies domèstiques fos aleatòria, així que es va comparar també amb el genoma dels grans simis. «Els resultats mostren que els gens relacionats amb la domesticació dels animals domèstics no hi coincidien en ximpanzés, orangutans i goril·les. Per tant, sembla que hi ha una interacció “especial” entre els humans i els animals domèstics, i això ho veiem com a evidència de l’autodomesticació», assegura Boeckx.

Els investigadors assenyalen que encara es necessita més experiments per saber quins trets anatòmics, cognitius i conductuals estan relacionats amb aquests gens. «Suposem que inclouran les característiques anatòmiques, cognitives i de conducta que van motivar la idea de l’autodomesticació entre els investigadors. Creiem que les coincidències que hem trobat ens permeten explicar la nostra cognició especial i també per què som notablement cooperatius, però encara s’ha d’estudiar més a fons. En certa manera, el que hem fet és reduir el conjunt de gens que s’han d’analitzar experimentalment», conclou Cedric Boeckx.

Referència de l’article:

Theofanopoulou, C.; Gastaldon, S.; O’Rourke, T.; Samuels, B. D.; Messner, A.; Tiago Martins, P. T.; Delogu, F.; Alamri, S., i Boeckx, C. «Self-domestication in Homo sapiens: Insights from comparative genomics». PLOS ONE, octubre de 2017. Doi: https://doi.org/10.1371/journal.pone.0185306