"Per a què serveix un lingüista?", article de Carme Junyent a Vilaweb

Us reproduïm íntegrament l'article publicat a Vilaweb el passat 27 d'abril. Podeu accedir-hi directament seguint aquest enllaç.

Fa uns dies, a l’assignatura d’introducció a la lingüística que imparteixo als alumnes de primer de filologia de la UB, comentava com el coneixement de llengües molt diferents de les nostres arran de les primeres colonitzacions havia estat entomat de maneres diferents a Europa segons la tradició de cadascú. A grans trets, podem identificar dues tradicions, representades per anglesos i francesos respectivament. Aquestes tradicions marcaran, d’una banda, l’estil de colonització lingüística de cadascú, i d’una altra, la pròpia tradició lingüística. Els anglesos es pregunten com són aquestes llengües –a banda del desenvolupament de la fonètica (recordeu el Pigmalió), que no deixa de ser una ciència independent de la lingüística– i aleshores comencen una gran producció de gramàtiques i diccionaris de les llengües de les colònies. Els francesos, en canvi, es pregunten què tenen en comú aquestes llengües i és a partir d’aquesta reflexió que arrenca l’estudi dels universals.

En el cas de la colonització, els anglesos parteixen del supòsit que els colonitzats no són prou bons per a parlar anglès i per això creuen que han de conrear les llengües locals. L’anglès el reserven per a una elit destinada a fer d’intermediària entre la colònia i la metròpoli, els ‘intèrprets’, tal com els anomenaven. Per cert, la primera novel·la de Wole Soyinka duu precisament aquest títol, Els intèrprets, que òbviament fa referència a aquesta elit aculturada. Els francesos (igual que espanyols i portuguesos), en canvi, segueixen el model de Roma amb el llatí i prescindeixen de les llengües locals; això fan a França amb les llengües que no són el francès.

Aquestes tendències –que van tenir els mateixos resultats pel que fa a la destrucció de llengües– es reflectien clarament fins fa pocs anys a les llibreries. La secció de lingüística d’una llibreria de Londres estava farcida de gramàtiques i diccionaris de llengües d’arreu del món. Si la llibreria era a París, hi trobaves fonamentalment teoria lingüística. Mentre els comentava això, els vaig explicar que, de totes maneres, les seccions de lingüística anaven desapareixent de les llibreries. Els anys noranta, la llibreria Mollat de Bordeus tenia una secció de lingüística impressionant que ocupava tot un pany de paret. Hi vaig tornar fa uns anys i els llibres de lingüística ja només ocupaven una prestatgeria de poc menys d’un metre d’amplada. I el mateix podria dir de tantes i tantes llibreries d’arreu que havien tingut un bon fons de textos de lingüística i llengües. Potser la impressió més forta la vaig tenir a l’efímera Bertrand de Barcelona, on em vaig trobar els llibres de lingüística entre els d’autoajuda i els d’esoterisme. No diria que fos mala fe: les seccions estaven per ordre alfabètic i els –pocs– llibres de lingüística eren a la secció de diccionaris.

Hauríem d’interpretar el declivi de la lingüística a les llibreries com un símptoma del declivi de la lingüística? Suposant que fos així, podríem dir que la lingüística ha declinat sense que acabéssim d’entendre-la. Perquè, a què es dedica un lingüista? Recordo fa uns anys que Antoni Bassas va entrevistar un lingüista prou conegut (bé, de fet, fonetista: era anglès) i li va demanar què feien els lingüistes i si ell havia inventat alguna cosa. La resposta va ser més aviat digna de la secció d’esoterisme. Aprofitant que aquells dies corria per Barcelona una celebrity, el lingüista va respondre: ‘Miri, si ara aquest senyor (Bruce Springsteen?) es trenca una ungla, tota la premsa anirà plena del seu infortuni, mentre que jo no surto enlloc.’ Jo vaig pensar que aquella era una gran oportunitat perduda per a explicar, almenys, que els lingüistes no inventem. En tot cas, descobrim.

En l’imaginari popular hi ha una mena d’associació entre lingüistes, gramàtics, filòlegs i altres especialistes dedicats a la llengua que fa que, sovint, s’intercanviïn. Si fa no fa, com si a un dentista el presentessin com a metge, o a un químic com a farmacèutic. No és que s’excloguin, però fan activitats diferents. Els darrers anys els correctors, per exemple, es fan dir lingüistes. Però ben segur que molts lingüistes no són capaços de fer la feina dels correctors, per bé que les consultes que ens fan més freqüentment giren al voltant de la correcció de la llengua. Si un lingüista no corregeix, doncs, quina és la seva feina? I si no es dedica als idiomes, què fa?

La lingüística ja té tantes branques que és difícil de respondre aquesta pregunta de manera concisa. Sigui quina sigui la resposta, l’objectiu últim del lingüista és comprendre la naturalesa del llenguatge humà. La gran diferència rau justament en el punt de partida per a assolir aquesta comprensió. A grans trets, hi ha qui creu que el llenguatge s’ha de comprendre mitjançant les llengües, i hi ha qui creu que se’n pot prescindir. Per paradoxal que pugui semblar, és un fet que una part important de la recerca en lingüística es fa prescindint de les llengües. No té res d’estrany, doncs, que un lingüista pugui no ser capaç de fer la feina del corrector. Perquè fins i tot en el cas dels qui parteixen de les llengües, pot ser que tampoc no hi hagi norma –que una llengua sigui descrita no vol dir que tingui forma escrita ni un estàndard– i en el cas que n’hi hagi pot ser que el lingüista no hi tingui competència. Hi ha molts casos de lingüistes que descriuen llengües seguint els models teòrics més refistolats, però consideren gairebé indigne crear una gramàtica per tal que la llengua pugui ser apresa i emprada a l’escola. En el seu afany de desvincular-se dels ‘gramàtics’, molts lingüistes han deixat desateses les comunitats amb què han treballat: ells són massa teòrics per a dedicar-se a la pràctica.

Quan es tracta de posar data a l’origen de la lingüística a la nostra cultura, hi ha qui es remunta als grecs, hi ha qui es remunta al segle XIX. Aquests situen l’inici de l’estudi científic del llenguatge a partir de la tasca dels comparatistes, que ja postulen ‘lleis’. També hi ha qui en situa l’origen en el Curs de lingüística generalde Saussure, ja al segle XX, i també, és clar, hi ha qui considera que de lingüística no se’n pot parlar fins que apareix Chomsky. La raó d’aquestes discrepàncies l’hem d’anar a buscar en un altre debat força recurrent en el gremi: la lingüística és una ciència? I aquí ja podem entrar en una argumentació circular on primer ens cal determinar què és científic i després fer que la lingüística s’ajusti al motlle. I segons el motlle, tindrem una història o una altra.

Una altra discussió és sobre l’autonomia: aconseguir que la lingüística sigui una ciència autònoma i no vinculada com ha estat sempre a altres branques del coneixement, com ara la filosofia, la lògica, la pedagogia, etc. Però, si la lingüística es desvincula d’altres branques del coneixement, pot prescindir de les llengües, no pot dir si una cosa és normativa o no i tampoc no pot corregir: per a què serveix?

Doncs serveix per a aportar una altra mirada al llenguatge, la llengua i les llengües. Serveix per a transformar el coneixement gramatical en un instrument de comprensió de múltiples fenòmens. Serveix per a aportar arguments que demostren que totes les llengües són iguals i que, per tant, la discriminació –a més de ser injusta– no té cap fonament que la justifiqui. Serveix per a il·luminar-nos tots amb una nova mirada que ens ajudi a comprendre les nostres llengües. Serveix per a explicar-nos que un instrument tan versàtil, capaç d’adaptar-se a tots els canvis, no pot desaparèixer sense que el trobem a faltar. Serveix per a ajudar-nos a extreure el coneixement que la humanitat ha emmagatzemat durant mil·lennis en les llengües. Serveix per a mostrar-nos que sense diversitat no hi ha intercanvi. I serveix, és clar, per fer-nos millors filòlegs, millors gramàtics, millors correctors.

L’antic Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona –del qual formava part el GELA– tenia una divisa a manera de presentació: ‘La lingüística, la més humana de les ciències, la més científica de les humanitats.’ Aquesta indefinició que li ha provocat nombroses crisis és també un indicador de l’àmbit perfecte per a aquells que no volen renunciar a res, els qui gaudeixen tant de les matemàtiques com de la lectura d’un poema. Els qui volen conrear el coneixement tècnic i el filosòfic. I, sobretot, els qui volen comprendre de la manera més profunda l’ésser humà (el llenguatge ens fa humans) i gaudir alhora de les seves creacions. El món ens necessita encara que, potser, no ho sàpiga.